Nº II
SAINETS DE RES
Poesia anònima, popular i col·lectiva
Nº II, febrer 2023
T’agraden els nostres poemes?
Poemes poemes... Sainets d’aquests vostros.
Ai Reus Reus, què seria de tu sense la u, eh? Què seria?
Sainets de Res, I, 1 i 2.
Els poso com en una fàbrica,
un al costat de l'altre,
i passo d'un en un i els pregunto sempre el mateix
perquè se'n recordin.
Cosa que em sembla una mica estranya,
però és el mètode que utilizen en aqueta escola.
Sempre els pregunto how are you?
I tots em responen I'm fine
o I'm happy.
Però l'últim cop una nena no va contestar res.
I li vai tornar a dir how are you?
I no deia res.
Llavors li vai dir tu no estàs bé no?
I em va dir no.
I què et passa?
És que això em recorda una presó.
Ai i això com és que dius això?
És que no podem fer el que volguem.
O sigui que fins i tot els nens
ells ja ho veuen que tot plegat
i s’ho pregunten
cap a on em porten? Què serà de mi?
s'hi passeja amb un Mercedes
dos mesos després de l'atac" (324.cat, 5-12-22)
Osti quin figura
Un cabró amb estil
Ha llepat els culs adequats i ara ell és el cul a llepar
Però treu-li la pasta i el poder
i fica'l aquí al bar de la Lei
Seria un personatge més del barri
dels que monten tanganes
Un torrente de veu ronca i cubata a les 15:00
Com aquell de la barra que no calla
Tu dona-li un micro i un exèrcit i voràs
Tota aqueta penya
No saben fer-se una birra tranquil·lament i prou
però si es poguessin comparar serien equivalents
Perquè tothom té la mateixa quantitat de dolor
repartida de manera diferent
Llavors per què no canviaria les meves desgràcies per les seves?
Davant la Fira
Aquí mateix, al poblat iber de Castellvell, tothom tenia sostre i un lloc a la societat. Feien el que havien de fer per subsistir, posa dues, tres horetes, i després el dia lliure. Això ha sigut així centenars de milers d'anys.
Lo nou, lo raro des de fa pocs milennis és estar 8-10 hores cada dia treballant per enriquir a desconeguts, fins que el mercat peta per excés de producció i et quedes sense feina i sense sostre i sense lloc a la societat.
Més desplaçament, més tasques fora d'horari, més feines de casa, més família, porno, insta...
No, tot això no crec que sigui sostenible en el temps.
Plaça Pedrol Rius
7
Tots els diaris publiquen amb poques setmanes de diferència:
Dos anys sense Maradona, el millor futbolista de la història.
Messi guanya el mundial i ja és el millor futbolista de la història.
Mor Pelé, el millor futbolista de la història.
I així amb tot.
Plaça de la Pastoreta
6
El mestre va rebre una inspiració abans de morir, i els seus dos únics deixebles la van escriure al peu de la lletra, per no desviar-se mai del missatge original. Un va escriure “visc al bar sa”, i l’altre “visca el Barça”. A la pràctica els dos feien el mateix: miraven el futbol al bar i consumien amb moderació. Però es consideraven heretges l’un a l’altre.
Bar Caza y pesca II.
5
A veure, el baix es pot ficar sota el gros, i l’alt ben apretadet a ells, i amb un paraigües entre els tres…
Aquets llestos sempre complicant-ho tot.
Ah clar, que tots tenen paraigües.
Llavors qui es mulla?
Doncs el gros potser es mullaria la punta de la panxa, l’alt els peus i el baix…
Però qui t’ha dit que estigui plovent?
Riera Miró
4
Pregunta: Què pots aportar a l'empresa que no aporti un altre?
Resposta: Què aporta aqueta empresa que no aportin les altres?
P: quins treballs has tingut abans?
R: quins treballadors has tingut tu abans?
P: Perquè vas marxar de l'empresa anterior?
R: per què et va marxar el treballador anterior?
P: D’acord ja et direm alguna cosa.
R: Molt bé, ja us informaré de la meva decisió.
Gronxadors del Parc de Misericòrdia
3
no és per tancar els ulls fins l'endemà.
Tampoc és per sortir de festa:
"Produeix de dia i consumeix de nit,
explotació a temps complet".
No, la nit és per sortir-se de tot això,
per estar desperts, per olorar-la,
per escoltar els seus ressons espaiats i estranys,
per buscar la lluna entre els núvols pol·lucionats,
per conversar telepàticament
que t’inspeccionen des de l’ombra.
A la nit els arbres es desperten
i les persones...
Les persones s'estoven i recuperen una mica
Parc Sant Jordi
2
Aquests pits són el paradís
Els pits d'una dona
Tenen algo visceral
Et connecten amb el sexe
Però també amb la mare
Amb l'origen i el final
Tenen algo de còsmic i universal
Tu el complexe d'Èdip
Plaça del Castell
1
quan tot aixo peti serem els reis
perquè no hi haurà més remei
que fer el que fem naltros
ni marques ni xarxes ni núvols ni metaversos ni res
només interactuar amb el que quedi
amb la nit amb l'aire amb els arbres amb les coses
Davant la Fira
qui sou? D'on veniu? On aneu? Què és la veritat? La mida importa?
Mireu-me bé.
Els Sainets més aviat ens preguntem:
el peu que tinc és l'esquerre o el dret?
Si m'afaités em quedaria en res?
Què faré quan em piqui el cap?
Com em vaig posar la gorra?
Penseu en els meus enigmes i trobareu la solució als vostres.
Jo penso en els vostres per solucionar els meus.
Com sabeu, una solució és l’acció de dissoldre una substància en un líquid.
Les solucions ho fan tot més fàcil. Tot es pot solucionar.
Solució al problema de la mort: deixar que la idea de la mort es dissolgui vivint.
Solució al problema de la vida: que el problema es dissolgui en la vida o la vida en el problema.
Ah clar, tot això et sembla absurd, de ment petita, superficial.
D'acord criatures superlògiques!
I imaginar-te què hi havia abans que tu o què hi haurà després de tu,
fent com si no hi fossis,
però realment sent-hi perquè t’ho estàs imaginant,
i pensant què sentiries si no existissis,
això és molt lògic oi?
Va, que la vostra ment s'enreda més que la meva barba!
Els resencs us tapeu els genitals perquè us fa vergonya el vostre exterior,
i no us fa vergonya atabalar-vos entre valtros amb el vostre interior desbocat,
amb la vostra xerrameca plena de judicis i confusions?
Nosaltres els sainets ens tapem tot això amb la gorra per vergonya
i ens bolquem completament cap a fora.
Som més aviat receptius,
som
tot orelles 👂👂
El Sainet forma part de tot això
de tot lo que diem
però parla parla
té un munt de veus en realitat
té tot lo que té qualsevol ésser humà suposo
però resisteix algunes coses
això m’agrada
resis resis
renunciar a coses
ser Sainet és una pugna també amb el desig
resistir i renunciar son coses que fan mal
no és fàcil
ser Sainet és rescatar aquestes veus
que treuen el cap sense voler
com cuquets entre pensaments de terra
al bar
al semàfor
passejant pel carrer
fent cua al súper
no són tu però estan en tu
no et pertanyen tu pertanys a elles
sempre les diu algú però no són de ningú
son poble i al poble les tornem
però el poble no és la societat companys
la societat és un col·lectiu d’individus
i el poble és allò de col·lectiu que hi ha en l’individu
Plaça Pedrol Rius
I
El crepitar de las ramas me ponía nervioso.
Estábamos huyendo,
Danzábamos sobre una zona muerta.
No salvábamos nada.
El sol, aparecía a veces,
mateado por nubes de polvo y ceniza.
Un cambio del viento nos hizo retroceder hacia un sendero.
Había oscurecido.
No se cómo, fue de repente,
aparecieron ante nosotros varios halos de luz,
ribeteados en línea al nivel del suelo,
dónde la hierba ardía,
y en su interior,
la misma imagen de una niña con un vestido blanco.
Ella movía los labios,
pero yo no era capaz de entender lo que quería decir.
Algo estalló cerca de mi cara,
una rama de árbol se desplomó encima de mi cuerpo
y perdí el conocimiento.
Recuerdo que en sueños, llamaba a mis compañeros y estos no respondían.
Passeig Sunyer
II
TIC-TAC, TIC-TAC
És el senyor rellotge!
TOC TOC! TOC TOC!
Que truca a la porta.
No corro a obrir-lo,
m’aturo una estona,
que en un PIM PAM PUM
m’haurà pres tot el que vull!
Carrer Major
III
Subjetivizando los elementos.
Lluvia, lluvia que cae,
intento procesar todos los malos sentimientos,
como una rosa negra
a la que van los demonios de la tarde.
Fuego, fuego ancestral, donde conocí los orígenes de mi devoción.
Como un cuento gótico
anhelo retratar la muerte, sumir mis pecados en el más denso olvido.
Tierra árida, tierra quejumbrosa, en algunos parajes eres el infierno, ya no sé si soy un civilizado o un mono perdido en la evolución.
Aire, poder respirar, sentirse vivo, consciente, con gravedad, o sin ella, el aire me impulsa a ideas de colectivo y no creo engañarme demasiado.
Plaça de Cultura de la Pau
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada